La nit del 4 febrer 2006 va acabar amb una càrrega policial al centre de Barcelona. Va ser a les rodalies d’ un antic teatre okupat en què s’estava celebrant una festa. Entre els cops de porra, van començar a caure objectes des del terrat de la casa okupada. Segons va relatar per ràdio l’Alcalde de Barcelona poques hores després, un dels policies, que anava sense casc, va quedar en coma per l’impacte d’un test.

Les detencions que van venir immediatament després del tràgic incident ens relaten la crònica d’una venjança. Tres joves detinguts, d’origen sud-americà, són greument torturats i privats de llibertat durant 2 anys, a l’espera d’un judici en el qual poc importava qui havia fet què. Poc importava que l’objecte que va ferir el policia hagués estat tirat des d’un terrat mentre que els detinguts estaven a peu de carrer. Dos detinguts aquella nit –Patricia i Alfredo– ni tan sols eren presents al lloc dels fets: van ser detinguts en un hospital pròxim i trobats sospitosos per la seva forma de vestir. Poc importava si hi havia proves o evidències que exculpaven a tots els acusats. En aquell judici no s’estaven jutjant a individus sinó a tot un col·lectiu. Es tractava d’un enemic genèric construït per la premsa i els polítics de la Barcelona modèlica, Barcelona, ​​la ciutat que acabava d’estrenar la seva anomenada ”ordenança de civisme”, una llei higienista, marc legal perfecte per als plans de gentrificació d’alguns barris cèntrics, destinats al turisme.