Ciutat Morta

La pel·lícula Ciutat Morta forma part d’una àmplia campanya d’incidència política per denunciar els fets coneguts com el cas del 4F, en el qual 5 joves van ser condemnats per uns delictes que no havien comès.

El cartell, on podem reconèixer Joan Clos, alcalde de Barcelona en aquell moment, expressa, amb una cinta negra que li tapa els ulls, la censura dels polítics i mitjans de comunicació en relació amb la versió que sempre han defensat els acusats.

La imatge va ser guardonada a la setena edició dels Premios Proyecta de Marketing de Cine. La pel·lícula va guanyar, entre d’altres, el Premi al millor documental al Festival de Màlaga i va rebre el premi Ciutat de Barcelona. A més, Ciutat Morta va aconseguir el major share d’audiència de la història del Canal 33 de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.

Més informació

La pel·lícula

Un dels pitjors casos de corrupció policial dels últims anys a Barcelona.

La nit del 4 febrer 2006 va acabar amb una càrrega policial al centre de Barcelona. Va ser a les rodalies d’ un antic teatre okupat en què s’estava celebrant una festa. Entre els cops de porra, van començar a caure objectes des del terrat de la casa okupada. Segons va relatar per ràdio l’Alcalde de Barcelona poques hores després, un dels policies, que anava sense casc, va quedar en coma per l’impacte d’un test.

Les detencions que van venir immediatament després del tràgic incident ens relaten la crònica d’una venjança. Tres joves detinguts, d’origen sud-americà, són greument torturats i privats de llibertat durant 2 anys, a l’espera d’un judici en el qual poc importava qui havia fet què. Poc importava que l’objecte que va ferir el policia hagués estat tirat des d’un terrat mentre que els detinguts estaven a peu de carrer. Dos detinguts aquella nit –Patricia i Alfredo– ni tan sols eren presents al lloc dels fets: van ser detinguts en un hospital pròxim i trobats sospitosos per la seva forma de vestir. Poc importava si hi havia proves o evidències que exculpaven a tots els acusats. En aquell judici no s’estaven jutjant a individus sinó a tot un col·lectiu. Es tractava d’un enemic genèric construït per la premsa i els polítics de la Barcelona modèlica, Barcelona, ​​la ciutat que acabava d’estrenar la seva anomenada ”ordenança de civisme”, una llei higienista, marc legal perfecte per als plans de gentrificació d’alguns barris cèntrics, destinats al turisme.

Els nois detinguts aquella nit eren caps de turc que encaixaven perfectament, per la seva estètica, amb la imatge del dissident antisistema: l’enemic intern que la ciutat modèlica havia anat generant aquells últims temps.

Anys després, dos policies són condemnats a inhabilitació i penes de presó de més de 2 anys per haver torturat un noi negre, La sentència demostra que els agents menteixen i manipulen proves durant el judici. Per encobrir les tortures, acusen el jove de ser traficant de drogues, però el jutge descobreix un muntatge: el negre és en realitat, fill d’un diplomàtic: l’ambaixador de Trinitat i Tobago a Noruega. Aquests agents resulten ser els mateixos que havien torturat als joves detinguts aquella nit del 4 de febrer de 2006 i alguns dels testimonis que van declarar en contra durant el judici. El mateix modus operandi en els dos casos. L’única diferència: l’origen social de les víctimes.

L’enèsima història d’impunitat policial, acompanyada per bones dosis de racisme, classisme i la vulneració de drets fonamentals, tot això emparat per un sistema judicial hereu del règim franquista i uns polítics obsessionats amb el negoci immobiliari que ofereix la Marca Barcelona a costa dels seus ciutadans.

fitxa tècnica

Títol original Ciutat Morta | Durada 120′ | Gènere Llargmetratge de no-ficció | Format Color HDcam | Realització i Direcció de fotografia Xavier Artigas i Xapo Ortega | Producció METROMUSTER | Ajudants de direcció Marielle Paon i Núria Campabadal | Cap de producció Diana Asenjo | Muntatge Xavier Artigas i Núria Campabadal | So directe Xapo Ortega | Il·luminació Marielle Paon | Disseny gràfic Sergio Espin | Postproducció Lluís Germanó | Banda sonora original Las CasiCasiotone